Qui ha de governar? Qui guanya les eleccions o qui té majoria parlamentària?

abril 30, 2008

QUI HA DE GOVERNAR? 

La polèmica a Espanya i a Catalunya.

Vessant jurídica.

Des del punt de vista que tindria un estudiant de Dret (concretament, de Dret Constitucional), primerament, no hi hauria lloc a debatir res: ens limitaríem a respectar allò que es disposa al capítol I de la Constitució (Espanya és una monarquia parlamentària) i sobre la el·lecció del president del Govern (que ha d’estar recolzat per la Cambra Baixa). Això fa que sigui imposible sostindre una teoria jurídica versemblant  (que no demani una reforma de la Constitució i fins i tot de la LOREG) que faci guanyar les eleccions a la força política més votada en uns comicis.

Aquí se’ns presenta la primera problemàtica d’aquesta qüestió; en aquest país sempre ha costat arribar a acords multilaterals en matèria de lleis orgàniques (recordem l’espantós espectacle entre PP i PSOE cada cop que es vol reformar o aprovar una llei d’educació) i en matèria de reformes constitucionals (fins i tot en matèries on els partits majoritaris coincideixen, com és el cas de la successió de la Corona a Espanya –que encara segueix les prerrogatives de la Pragmática Sanción de Ferran VII -).

Hem demostrat, llavors, que és improbable que per la via jurídica es pugui canviar el sistema. Però, que s’intenta canviar? Res, a ulls de tothom; el sistema, a ulls dels polítics. Aquells que aboguen per que el que guanyi les eleccions (llista més votada) es converteixi automàticament en president volen passar d’un sistema on la institució central (teòricament) és el Parlament (i és aquest, recolzat per la legitimació del poble, qui escolleix els governants del país) a un sistema on el Parlament són només els legisladors de l’Estat. Per tant, no és només que es passi d’un parlamentarisme positiu a un negatiu (on no seria necessària la manifestació de la voluntat del Parlament per a formar o desfer governs, tot i que generalment tenen la potestat de fer mocions de censura); la realitat és que un sistema majoritari enmarcat en el sistema polític espanyol actual provocaria una disfunció: convertiria les eleccions legislatives en presidencials i obviaria la capacitat de pacte dels partits. Però, això últim, pertany a la vessant política.

Vessant política

 La cultura política del pactisme a l’Espanya democràtica és inexistent. És curiós que, després d’un pacte que, segons tothom, engendrà i afirmà el nou règim democràtic (el pacte de totes les forces polítiques per a la redacció d’una Constitució), els pactes passessin a formar part del passat.

Potser per les característiques del camí que es va voler seguir; orientat cap a un futur bipartidisme, el centre polític era qui havia de portar les regnes de la transició. El teòric sistema proporcional dibuixava un Congrés ja al 1977 o el 1979 on els dos principals partits copsaven la major part de l’hemicicle. I, potser, els culpables no són ni els pares de la Constitució ni els redactors de la Llei per a la Reforma Política (1977), hauríem d’anar molt més enrera per a trobar una de les causes d’aquest bipartidisme crònic que convertiria el sistema proporcional en un sistema proporcional corregit molt semblant al majoritari. Parlem, llavors, de qui va dissenyar les províncies: Javier de Burgos. La província, que actuava (i ho fa) de circumscripció electoral, era la principal causant de l’ausència de pluralitat en la representativitat de l’Estat. És a dir, es feia molt improbable una tercera força (o qualsevol partit) amb 60, 70 o 80 escons: la província feia que, si hi havien 4 diputats en liza i hi havia quatre forces importants (com era el cas dels anys 70 i 80) generalment les dues forces majoritàries se’ls portarien en proporció 2-2 o 3-1. Això fa que, a efectes reals, i compensant-se una província amb una altra, els efectes d’un 3-1 a una província són gairebé els mateixos que els que resultarien del 4-0 d’un sistema majoritari.

D’aquesta manera, el sistema pròpiament fa que hi hagi forces de govern i forces que no són de govern. Aquesta imposibilitat que tenien AP i el PCE quan Suárez estava al govern de passar de la trentena d’escons és clara i evident; hi havia tres tipus de partits: el del govern, el de l’oposició i la resta. Per tant, qualsevol partit al govern que pacti amb un partit definit com “la resta”, està hipotecant la seva acció de govern. Aquí juga un paper important també la concepció mediterrània de la necessitat d’un govern fort que tant prediquen molts cops les dretes i que, en la més ardent actualitat, ha donat el càrrec de primer ministre a Itàlia a Silvio Berlusconi.

El cas català, també, és molt singular. Podem parlar de que el sistema política autonòmic a Catalunya és multipartidista (6 formacions al Parlament de Catalunya actualment i totes elles molt plurals internament: PSC-CpC, ERC –amb tots els seus corrents- ICV-EUiA, PPC – amb la part més catalanista i la part més centralista- CiU i C’s – on no s’acaben de posar d’acord si són liberals o socialdemòcrates- ). Per tant, el govern d’una sola formació exclouria una gran quantitat de forces polítiques, poders fàctics i, a més, de gruix social. Catalunya, a diferència d’altres llocs que comentarem més endavant, disposa d’una gran activitat a nivell cívic i a nivel associatiu relacionada directa o indirectament amb els partits polítics.  Aquesta pluralitat real, que té arrels històriques, va influir també en governs tan estables com el de Jordi Pujol, que a les darreries del seu mandat va haver d’arribar a acords amb el PPC per a donar 4 anys més de vida al govern convergent (a canvi, evidentment d’un recolzament de CiU al Congrés dels Diputats al PP de José Maria Aznar).

Situem-nos, per filar més prim, a l’any 1999, on es donà la circumstància anterior al Parlament de Catalunya. A més, la candidatura encapçalada per Pasqual Maragall (PSC-CpC) guanyà en número de vots, però no pas en número d’escons, les eleccions. La única queixa (bastant sonora, per cert) dels socialistes va ser fer públic que volien reformar la llei electoral (d’això ja fa gairebé 10 anys). Però, al marge de recriminar a CiU el pacte amb un partit tan allunyant de les tesis del nacionalisme català com el PP, el PSC acceptà les “regles del joc”, tot i dir per activa i per passiva que voldria canviar-les en el futur. Això és el que ens diferencia aquella situació de l’actual.

Artur Mas (i CiU per extensió) no ha acceptat la derrota electoral (per dos cops) contra un pacte postelectoral (en ambdós casos) entre les forces d’esquerres del país. I no l’acceptada potser pel recorregut i la hegemonia de CiU els 23 anys precedents o per la voluntat majoritària de CiU, sabent-se sempre guanyadora de les eleccions en cas que només “competís”, a efectes reals, amb el PSC (amb un vot molt concentrat a la capital).Això evidencia que, el cas català, exemplifica la por de CiU de perdre dos perfils de votant fidel que havia conservat durant anys: el votant mig de centre, que potser es veuria seduït pel PSC i el votant nacionalista, que depenent de la estratègia de CiU veuria com a alternativa a ERC. CiU, així, té una guerra amb molts fronts, i és això el que li fa reclamar-se a si mateixa com a força de govern i, com a força nacionalista, legitimada per a representar a tots els catalans.

Hi ha altres casos de pactes postelectorals que evidencien que el parlamentarisme funciona, fins i tot vist des del punt de vista de qui perd el govern, encara que guanyi les eleccions. El cas gallec de juny de 2005 és un paradigma. El govern de l’ex-ministre franquista Manuel Fraga a Galícia s’arrossegava des de 1989; amb 4 majories absolutes en 16 anys. El resultat fou de: PP 37 diputats, PSdG 25 i BNG 13. Fins i tot, el PP va convocar les eleccions abans de l’estiu per veure si aconseguia una menor participació a les ciutats que els permitís continuar al govern; però en el moment que es signà el bipartit (es signà un acord de govern, amb punts programàtics, com el Pacte del Tinell) el PP no va posar cap pedra al camí, des del punt de vista de les regles del joc. I és aquí on ens fem una pregunta: i per què no sempre passa això?

Vessant provisional o eventual

Els partits, molts cops, demanen una aplicació majoritària de la democràcia (o del sistema) pel seu propi bé, oblidant-se d’allò que varen fer fa 4 dies. Això passa també a Galícia, que abans hem col·locat com un exemple d’acceptació (no-crítica d’un pacte postelectoral) dels resultats.  Fa poc temps, vàrem veure com es decidia als parlaments autonòmics quines eren les persones que haurien d’anar al Senat per designació de les comunitats. A Galícia, el bipartit havia acordat donar un senador per grup parlamentari (una mesura que podríem calificar de proporcional, tot i que cal recordar que a Galícia la barrera legal es situa al 5%), però el PP es va negar i va emetre vots nuls (concretament van ratllar el nom del candidat del BNG com a mostra de protesta). Una sola reflexió ens cal per entendre aquest canvi: el líder del PPdG és una persona encara desconeguda i que les enquestes li donen una forta baixada en intenció de vot i, a més, les eleccions autonòmiques són el 2009 (i la victòria del PSOE a Madrid no afavoreix l’escenari per a ells). Per tant, podríem dir que aquesta actitud és transitòria i no té cap mena de fons ni de filosofia, encara que evoqui elements majoritaris en certs moments.

El cas que identifico com a més increible és el propi de l’Estat, del Congrés dels Diputats, ara, el 2008. Tots els comentaris fets sobre la llei “no escrita” de que qui guanya les eleccions ha de formar govern deslegitimen la funció de les Corts i la elecció dels electors; a més de criticar indirectament el sistema polític vigent. És a dir, per què hauria de ser menys fort, menys cohesionat, menys democràtic un govern de Rajoy amb el recolzament de CiU, PNV, CC, UPD i l’abstenció d’ERC, IU-ICV, BNG i NB? Per què es veu un govern que sigui escollit en segona volta (el PSOE el 2008) com més fort que el de la VIII Legislatura que va ser escollit en primer volta i per majoria absoluta?

El primer cas hipotètica seria loable; la capacitat de pacte, d’escoltar les diferents veus de la societat política, legitimaria molt més l’acció de govern que no pas la segona opció que, en termes democràtics, és molt més grisa, unidireccional i amb un suport menor i un diàleg menys efectiu.

Però, tot això, no és possible per l’escenificació de la crispació i el sorgiment del màrqueting del bipartidisme; que confòn a qui sap i que crea imatges errònies sobre el sistema polític.

Un exemple didàctic ens serà suficient: un votant del PSC-PSOE a Barcelona no escolleix a J.L.Rodríguez Zapatero com a president ni com a diputat (com molts creuen que fan!) sinó a Carme Chacón com a diputada. Aquest mateix votant, que ha votat ICV a les darreres autonòmiques i municipals, decideix votar “Zapatero” per evitar que Rajoy sigui president: per vot útil.  Aquí trobem dos efectes desitjats: la voluntat de bipolaritzar el sistema polític fins que només hi hagi dues alternatives reals (almenys, a efectes pràctics – aquesta és una de les característiques clàssiques dels sistemes majoritaris-) mitjançant campanyes, manifestacions (la VII i la VIII legislatura en són exemples) i descrèdit contra el govern per part de l’oposició. La escenificació d’això és el cartell electoral del PSC de les eleccions legislatives: “Si no vas ells tornen”. Així, el vot ja no és positiu (m’agrada aquest, el voto) és negatiu (la opció menys dolenta per que no governi la més dolenta).  L’altre efecte és el desconeixement real del sistema. La presidencialització del cap de govern espanyol arriba fins i tot al sentit del vot i a la percepció ciutadana de que el vot d’investidura és un tràmit o un gest d’ostentació més que no pas una activitat real que pot fer, o no, un candidat a la presidència cap de govern. Aquest lema “Si no vas ells tornen” obvia el paper de CiU, PNV, IU etc en matèria de pactes de govern i/o a l’hora de decidir el sentit del seu vot a la investidura. Per tant, estreny més encara l’amplitud del sistema de partits.

En conclusió, el sistema proporcional i la política de pactes és legítima i ha de cultivar-se per tres motius. Primer, perquè els seus detractors no proposen reformes a la llei, per tant, només es parla d’un pacte “polític”. Segon, perquè la percepció que un govern de coalició (o recolzat parlamentàriament per una altra força) és menys fort és falsa i tercer, perquè, depenent del moment polític les forces parlamentàries es posicionen d’una manera o altra, provocant efectes negatius sobretot pel que fa a la percepció social del sistema polític.

chuzame -